El racó de l'Australopitecus: P. boisei

Un dels humanoides (en contraposició a hominids per als membres del gènere Homo) que més m'ha cridat l'atenció és el P. boisei. Potser és perquè el vaig veure per primer cop a L'Odyssééeè de l'espécé pescant termites i alhora formant part d'una trama romantico-dramàtica que en Malatterre havia escrit específicament per aquests humanoides, que el seu nom m'ha quedat gravat per sempre a la memòria.



El fet que els australopitecins (excepte la Lucy, és clar) siguin relativament menys coneguts que els nostres conegudíssims erectus i neandertals, es deu segurament a l'antropocentrisme: allò que no ens afecta, no ens importa. És per això que he pensat en dedicar-los uns quants posts. I és que s'ho mereixen. Encara que, malauradament, ja siguin història, aquests humanoides són senzillament fascinants.

El regnat dels boisei va començar en algun lloc de l'Àfrica subsahariana fa més de 2.600.000 anys, com gairebé tot lo homínid d'aquest món, i va finalitzar, perquè si vau llegir el Rei Lleó, sabeu tant bé com jo que tots els reis i regnats tard o d'hora acaben finalitzant, fa 1.200.000 anys. Encara que els boisei ens puguin semblar poca cosa més que una branca morta, aïllada i allunyada d'una de tant central com la nostra, el cert és que com a espècie no ens hem acostat ni de lluny a la supervivència dels boisei, que va ser de més d'1,4 milions d'anys com a mínim. Dit d'una altra manera: els boisei van ser uns homínids molt afortunats, amb una llarga història.

El nom científic dels nostres humanoides és força complicat i n'hi ha diferents versions. La més acceptada es Paranthropus boisei. L'adjectiu boisei prové del cognom d'un tal Boise, que era l'antropòleg fundador de l'equip que va descobrir l'humanoide el 17 de juliol de 1959, a Olduvai (Tanzània). Així doncs, els mèrits se'ls va acabar emportant el qui posava la pasta per poder continuar amb les exacavacions i no una tal Mary Leakey, la descobridora. Com gairebé sempre.



Els boisei feien una alçada i pes comparable a la resta d'australopitecins, i presentaven un clar dimorfisme sexual, que vol dir que els homes són molt homes, i les dones molt dones. En el cas dels boisei, els homes feien 1,30 metres i pesaven 68 quilos, però no patien pas d'obesitat, tot eren bíceps. Les femelles es quedaven en 1,05 metres i 45 quilos de mitjana. La capacitat cranial es movia al voltant dels 500-550 cc. Les dents eren d'allò més grosses, de tal manera que els podríem anomenar afectuosament Dentotes.

Aquestes dents tant grosses i afilades van fer pensar a molts homínids que els boisei potser menjaven fruits molt durs (se sobreeentén que trencaven la closca dels fruits secs amb les dents, i no pas amb una pedra com hem de fer nosaltres), però l'anàlisi detallat de les dents l'any 2005, que com sabem gràcies als neandertals, hi poden quedar micropartícules enganxades, va revelar que els homínids estaven equivocats, i que el nostre australopitecí probablement menjava grans quantitats de verdura fresca.

Hi ha uns 6-7 fòssils de boisei ben preservats que es mouen al voltant dels dos milions d'anys, però no tenen pas nom de pila, a diferència d'en Nandy, la Pierrette, en Bouchra, en Moshe o el menino. Això es deu probablement a què els boisei no són gaire coneguts; han aparegut un parell o tres de vegades en algun documental multiepisòdic malaterrenc i prou. De ben segur que els devoradors de crispetes no han tingut en compte les meravelloses qualitats que van permetre als boisei allargar la seva existència en un període de temps més que envejable per a uns homínids que no arriben ni als 200.000 anys com és el nostre cas.



Són tantes les coses que ens falten per descobrir d'aquests humanoides que no ens les podem ni imaginar. Espero que en un futur proper els guionistes hi dediquin més atenció. Des de NeanderFollia, un aplaudiment per la mil·lionària saga dels Boisei!!!